Poemes recitats per Montserrat Abelló
Aquestes gravacions són extretes d’una entrevista a Montserrat Abelló realitzada per Adolf Alcañiz, Carles Hac Mor i Ester Xargay, i amb la intervenció de Josefa Contijoch.
“Tot és un immens buit” i “I aprenc a dir que No”
Tot és un immens buit,
recordar voldria tants noms
que ja no els retinc.
I la nit esdevé cada cop
més fosca, més misteriosa.
Amb l’encens espès de flors
Esfullades, de nines esventrades.
De retaules vivents;
de terribles imatges
de pobles vençuts, de cossos
llençats dins fosses comunes.
I voldria tenir el do de poder
aplacar-ne el dolor.
De cridar sense fre,
d’oblidar
tanta impotència.
* * *
I aprenc a dir que No.
Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.
I aprenc a dir que No.
Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.
I aprenc a dir que No.
(De Dins l’esfera del temps, 1998)
Fragment de “Retorn”
He vagat per camps i deserts.
I només em resta el que he oblidat,
el que vaig oblidar
i l’aspror de la sang
sempre viva en els dits
i l’olor de la terra eixuta,
de la terra humida,
de la terra esterrossada
dels ermassos.
Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una inacabable lletania,
i l’home restava estàtic
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.
Asseguda d’esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.
És per això que ara cerco camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.
(De Vida diària, 1963)
“Set...”
Set.
Això sí que sé el que és
com la sentia
en aquell carrer on –dreta
davant d’una porta- em deien:
“no se sap res”.
I aquell anar i venir,
com sempre,
però amb aquella set!
Set, insaciable,
d’aigua.
Set que corsecava, la boca
espessa
un dia rere l’altre.
Quantes vegades vaig sentir
aquelles paraules que
en sospesar-les
em semblaven buides.
La set,
me la imaginava d’aigua.
I ara sí que puc dir que
aquesta altra set
tan fonda que clama
també ho és, d’aigua.
(De Dins l’esfera del temps, 1998)
“Somni de temps absent...”
Somni de temps absent
com el núvol que s’enlaira
en un dia massa ple
de sol.
Mai més no caminaré
enllà d’aquest sender
que em convida a seguir-lo.
Ancorada a la porta que
aixopluc em dóna, ja no puc
deixar de ser el que sóc.
I ja no sé si en vull fugir
o deixar que, corpresa,
m’empresoni.
(D’Indicis d’altres moments, 2002)
