Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

    MONTSERRAT ABELLÓ I ADRIENNE RICH, POETES SENSE FRONTERES, foto per Carles Torner

     

     

    MONTSERRAT ABELLÓ I ADRIENNE RICH, POETES SENSE FRONTERES

     

    Carles Torner

     

    El 13 de juliol del 1996, en una carta a Montserrat Abelló, Adrienne Rich li feia avinent la lectura dels seus poemes: “Em colpeix especialment la manera que les paraules existeixen en els seus poemes gairebé com parts del cos –un sentit tan físic del llenguatge, de manera que les ‘paraules no dites’ literalment t’ennueguen.”
           La correspondència entre la poeta catalana i la nord-americana va ser una conseqüència del compromís d’Abelló amb la traducció. La poesia catalana li deu haver-la posat en diàleg amb les més importants poetes en llengua anglesa: Sylvia Plath, Margaret Atwood, Anne Sexton, Susan Griffin, Alice Walker, May Sarton i la mateixa Adrienne Rich. De la traducció nasqué una fluïda correspondència, i de la correspondència se’n derivà una gran complicitat, una amistat, tot i que fins fa quatre mesos Rich i Abelló no s’havien trobat mai al voltant d’una mateixa taula.
           Això m’explicava Abelló mentre anàvem caminant cap a Washington Square, a New York, el passat 27 de setembre del 2007. La nit abans les dues poetes havien sopat plegades, i havia estat una nit exultant: com si ja s’haguessin trobat abans, em deia Abelló, com si es coneguessin de molt de temps, tanta era la confiança i l’alegria de trobar-se. El taxi ens havia hagut de deixar a dotze carrers del nostre destí, perquè el trànsit estava tallat: Barak Obama feia a Washington Square un dels mítings que havien de catapultar amb força la seva candidatura a la presidència dels Estats Units. Abelló m’explicà els avatars que havien dut a la publicació en català de l’Atlas d’un món difícil i per quina raó la poesia de la nord-americana li interessava tant: no només el compromís vital que hi ressonava –amb el moviment dels drets civils, amb l’alliberament de les dones, amb els drets de gais i lesbianes– sinó també l’atenció als detalls de la vida quotidiana, el relleu que donava als relats de vides considerades minúscules, poc significatives, invisibles.
           Quan hi arribàrem, el Jurow Hall de New York University era ple de gom a gom: ni una cadira buida, i públic dret contra la paret circular que tancava la sala. Rich trigà poc a arribar, les amigues se saludaren efusivament, i començà llavors el diàleg entre les dues poetes que havien organitzat l’Institut Ramon Llull i aquella universitat.
           Quan vaig presentar Abelló, vaig pensar que, per a un públic nord-americà, calia posar l’accent en dos fets importants: en quin context havia escrit Abelló –com la seva veu havia posat paraules al silenci anònim de moltes dones de la seva generació–  i l’altíssim grau de reconeixement que havia assolit en l’actualitat –reflectit a la fira del llibre de Leipzig del 2007, que havia convidat Abelló a participar a la sèrie de conferències “Testimonis del segle XX”, entre altres grans escriptors europeus, perquè hi parlés dels anys de la República, de les brigades internacionals que ella havia conegut, de l’exili a Xile, de l’escriptura tardana en tornar a Catalunya, de l’experiència dels moviments de dones i de la literatura escrita per dones en els duríssims anys finals del franquisme i de la transició a la democràcia.
           En la conversa, Adrienne Rich mostrà clarament quin privilegi havia estat per a ella conèixer la llengua catalana a través d’una poeta que traduïa al català els seus versos, i com havia anat descobrint també els versos d’Abelló i, alhora, la complicitat entre dues experiències vitals i poètiques tot i haver sorgit en contextos tan diferents. Mary Ann Newmann, que dirigeix el Catalan Center de la New York University, moderava el diàleg entre les dues amigues, i els demanà, primer a l’una i després a l’altra, que alternessin la conversa amb la lectura poètica –el públic disposava d’un llibret amb els poemes de totes dues en versió original i traduïts a la llengua de l’altra. Així, vam poder sentir, per exemple, el diàleg entre les Paraules no dites d’Abelló i les vides de l’Atlas d’un món difícil de Rich.
           En acabar, l’acte es va allargar ben bé una hora: mentre es formaven animades converses en cercle, Rich i Abelló van seure de costat en una taula per poder atendre una llarga cua de públic –hi vaig poder saludar el poeta sudafricà Breyten Breitenbach– que els demanava que els signessin el llibret amb els poemes traduïts.
           Mentre veia aquelles noies altes agenollades davant Rich i Abelló, de manera que tinguessin les seves cares a la mateixa alçada i poguessin parlar-los mirant-les de fit a fit, pensava en el privilegi que ha estat, per a la poesia catalana, que els seus millors poetes hagin estat sempre grans traductors, posant-nos així en diàleg amb la millor literatura d’arreu del món.

     

    POEMES (de Made in Catalunya. Montserrat Abelló and Adrienne Rich: Women’s Writing without Borders, setembre de 2007)

     

    De Montserrat Abelló

     

    LES PARAULES

     

    Les paraules
    se m’entortolliguen
    a les mans. Em costa
    de desprendre-me’n.
    Se m’amoroseixen  
    entre els dits, i
    es tornen dolces.                 
    Hi servo la tebior
    de moltes mans, de
    cossos; la tremolor  
    de llavis entreoberts
    i el tacte de la pell,
    espessa de desig,
    suavitat
    de parpelles closes,
    trèmules
    damunt d’ulls que endevino
    plens de guspires.

     

    Sóc amb vosaltres
    a través de la pell 
    d’aquest cos que estimo.

    WORDS

     

    Words
    become tangled
    in my hands. It is hard
    for me to let them go.
    They soften lovingly
    between my fingers
    and sweeten.
    They carry the warmth
    of many hands, of
    bodies, the trembling
    of half-open lips
    and the touch of skin,
    thick with desire,
    gentleness
    of closed eyelids
    tremulous
    on eyes I guess
    are gleaming.

     

    I am with you
    through the skin
    of this body I love.


    (De Paraules no dites, 1981)

     

     

     

    D’Adrienne Rich

    (de la primera part d’Atlas d’un món difícil)

     

    I don’t want to hear how he beat her after the earthquake,
    tore up her writing, threw the kerosene
    lantern into her face waiting
    like an unbearable mirror of his own. I don’t
    want to hear how she finally ran from the trailer
    how he tore the keys from her hands, jumped into the truck
    and baked it into her. I don’t want to think
    how her guesses betrayed her –that he meant well, that she
    was really the stronger and ought not to leave him
    to his own apparent devastation. I don’t want to know
    wreckage, dreck and waste, but these are the materials
    and so are the slow lift of the moon’s belly
    over wreckage, dreck and waste, wild tree-fogs calling in
    another season, light and music still pouring over
    our fissured, cracked terrain.
                                  

    No vull saber com li va pegar després del terratrèmol,
    li estripava el que havia escrit, li llençava el llum de petroli
     a la cara que l’esguardava quieta
    com un mirall odiós de la seva. No vull
    saber com ella finalment va fugir del remolc
    com ell li arrabassà les claus de les mans, va saltar dins el camió.
    i reculant se li tirà a sobre. No vull pensar en
    com li fallaren els càlculs: que no li volia cap mal, que ella
    realment era la més forta i no havia d’abandonar-lo
    a la seva aparent destrucció. No vull saber de
    naufragis, merda ni estralls, però aquests són els fets
    com també ho és el ventre de la lluna que lentament s’alça
    damunt naufragis, merda i estralls, reinetes que criden
    en una altra estació, música i llum que encara vessa sobre
    el nostre terreny clivellat, ple de fissures.

     

     

    happy birthday