Alguns poemes de Montserrat Abelló traduïts a l'èuscar
 |
Neus Grandia - www.neusgrandia.com |
Al jardí plou.
L’herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.
I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!
Lorategian euria ari du.
Belarra xuxen da:
orratz txiki tenteak,
lurraren antenak,
belaki beltza.
Eta nik isilik darrait,
hausnarketa sakonean,
bizitza samur anitzen
hari ikusezinak esku artean.
Emakumea, harria bezain beharrezko,
beti lurrean sartua.
(De Vida diària, 1963)
T’he estimat...
recitat per Francesca Piñón
T’he estimat
amb massa
paraules.
Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.
Maite izan zaitut
hitz
gehiegiz.
Itzuli ahal izan
nahiko nuke
maitatzera
hitz
bakar batez.
(D’El blat del temps, 1986)
Visc i torno...
recitat per Francesca Piñón
Visc i torno
a reviure
cada poema,
cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.
Bizi naiz,
bizi dut
berriz
poema bakoitza,
hitz bakoitza.
Hainbeste maite dut
bizitza,
ezen nire egiten dut
behin eta berriz.
(D’El blat del temps, 1986)
En la foscor del capvespre
compto espais buits que
ja mai no podré omplir.
Oh, callades estrofes,
mots que se’ns escapen
dins resquícies de somnis.
Vull retenir-ne el polsim
alat que ens deixen als dits.
Arrats beherako iluntasunean
inoiz bete ahal izango ez ditudan
espazio hutsak zenbatzen ditut.
Oh, estrofa isilak,
ametsen zirrikituetan
ihes doazkigun hitzak.
Gorde egin nahi dut
behatzetan uzten diguten hauts hegoduna.
(De Foc a les mans, 1990)
I dins meu una...
recitat per Lluïsa Mallol
I dins meu una veu em diu:
vine amb mi a contemplar
com són les paraules per dintre,
a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells
que estimes i amb qui has
conviscut al llarg dels anys
i encara no coneixes
–mirades que fugen,
pensaments tancats, potser
només desclosos en moments
fugaços o en la intensitat
del desig.
Però mai a dins,
sempre a la vora del torrent
de silencis o de paraules;
sempre a punt i amatent,
però sense saber, sense saber.
Eta nire baitan ahots batek esaten dit:
zatoz nirekin ikustera
nolakoak diren hitzak barrutik,
gauzen pultsua sentitzera.
Eta orduan pentsatzen duzu
maite dituzun, urteetan zehar
bizikide izan dituzun
eta oraindik ezagutzen ez dituzun haiengan
–ihesi doazen begiradak,
pentsamendu itxiak, agian
une iheskorretan edo
desioaren intentsitatean soilik irekiak.
Baina sekula ez barruan,
beti isiltasun edo hitz
uholdearen alboan;
beti prest eta adi,
baina jakin gabe, jakin gabe.
(De Foc a les mans, 1990)
Cliqueu aquí per llegir un altre poema de Montserrat Abelló traduït al basc
Traduccions: Izaro Arroita, Iñigo Astiz i Laia Noguera
