DUES TRADUCCIONS PER A MONTSERRAT ABELLÓ
 |
Neus Grandia - www.neusgrandia.com |
El maig de 2007 vaig moderar, amb Helena González, una taula rodona amb el títol «La llengua, també, ha estat desada, l’han penjada a la biblioteca». Els versos de Sylvia Plath, els havíem tret de la traducció de Montserrat Abelló, per homenatjar la poeta catalana que ens havia acompanyat a la taula de l’any anterior. Quan Abelló em va trucar, el dia abans de l’acte, per preguntar-me per què no li n’havíem dit res, vaig entendre que li devia un desgreuge, i ara tinc l’oportunitat de compensar-la amb l’ofrena d’unes versions a l’italià dels seus poemes.
(Fa pocs dies vaig saber que, per una coincidència fortuïta i feliç, en una antologia de poetes catalans que es publicarà a Itàlia d’aquí a pocs mesos, veuran la llum altres traduccions de poemes d’Abelló signades per Giuseppe Tavani, que em va introduir a l’estudi del català, quan jo tenia la meitat dels any que tinc ara.)
Foc a les mans...
recitat per Lluïsa Mallol
Foc a les mans, avui
que núvols alts anuncien
una tardor plujosa
i el viure se’ns fa estrany
enmig d’aquesta falsa
placidesa.
La vida hi crema sotmesa
a una roda que gira.
L’eix clavat endins,
ganivet que enfondeix
la ferida. La sang
hi brolla calenta.
El moviment del seu fluir,
un pèndol que retorna
sempre
al mateix lloc d’origen.
Així caminem per l’esfera
de l’inconscient vivíssim
(i els anys se’ns fan
lleugers). Em pesa tanta
mort, no pas la meva.
Fuoco sulle mani, oggi
che nuvole alte annunciano
un autunno piovoso
e ci sconcerta il vivere
in mezzo a questa falsa
serenità.
Brucia la vita sottomessa
a una ruota che gira.
Il perno conficcato,
coltello che scava
nella ferita. Il sangue
vi sgorga caldo.
Il movimento del suo fluire,
un pendolo che ritorna
sempre
nello stesso punto d'origine.
Camminiamo così lungo la sfera
del vivissimo inconscio
(e gli anni ci si fanno
leggeri). Mi pesa tutta
questa morte, non certo la mia.
(De Foc a les mans, 1990)
El vent damunt la pell,
entre els cabells, dins
la boca, els narius.
Els ulls esbatanats, plens de vent.
El vent damunt les cases,
les finestres, les portes,
esmunyint-se pels forrellats;
entre els barrots dels balcons
i les escletxes,
i pels carrerons estrets.
El vent que escombra
els carrers de la ciutat
i esbulla els teus cabells,
i els meus.
El vent que ens penetra cos
endins.
I tu i jo caminant
contra el vent.
Il vento sulla pelle,
tra i capelli, dentro
la bocca, nelle narici.
Gli occhi spalancati pieni di vento.
Il vento sulle case,
sulle finestre, sulle porte,
che scivola sui chiavistelli;
tra le sbarre dei balconi
e le fessure
e per i vicoli stretti.
Il vento che spazza
le vie della città
e scompiglia i tuoi capelli
e i miei.
Il vento che ci penetra dentro
il corpo.
E noi due che camminiamo
controvento.
(De Foc a les mans, 1990)
Traducció: Francesco Ardolino
