El desig
una cançó de Mariona Sagarra
mp3
Sagarra/Abelló
Estimada Montserrat,
Gràcies per la teva poesia i la teva alegria, la teva visió de la vida i el saber-hi estar, les teves paraules plenes de veritat i sensibilitat m’han ajudat molt a trobar la música, l’aire, el matís i, sobretot, el sentit a moltes coses, a moltes sensacions i situacions. Els teus poemes m’han enamorat!
Per molt anys!
Un petó ben fort,
Mariona Sagarra
PER A MONTSERRAT ABELLÓ EN EL SEU 90È ANIVERSARI
Montserrat,
Ja pots imaginar-te que és la primera vegada que escric una felicitació de 90 anys i em fa molta il·lusió que sigui per a tu. M’agradaria que fos una felicitació ben especial, tal com et mereixes, però ja saps que sempre vaig més aviat atabalada o sigui que m’he d’espavilar per poder-la lliurar en el termini que s’ha establert.
No sé si te’n recordes que fa uns quinze anys, amb una amiga, vam provar de traduir al català, una obra molt important des del punt de vista de la crítica literària feminista, Writing a woman’s life, de Carolyn G. Heilbrun. Sento que tinc un deute concret amb tu perquè et vam demanar si ens podies fer la traducció d’uns fragments de poemes d’Adrienne Rich, Maxine Kumin, Audre Lorde i d’Anne Sexton que apareixen dins aquesta obra. Ho vas fer gentilment i, a més a més, ens vas animar a fer la traducció perquè l’obra et va agradar i interessar.
Ara, amb aquests jocs estranys de la memòria he recordat aquest fet i he buscat el text i les traduccions dels poemes, però, amb els tombs que dóna la vida i amb els canvis d’ordinador al llarg dels anys, no he aconseguit localitzar aquest material, que sospito que vaig guardar massa bé i que per això no trobo. De fet, només tinc a l’abast el llibre en anglès. Per exemple, el poema de l’Adrienne Rich és aquell titulat “What Is Possible”
If the mind were clear
and if the mind were simple you could take this mind
this particular state and say
This is how i would live if I could choose:
this is what is possible…
La veritat és que aquesta última temporada en què es parla tant de la memòria històrica i pensant en la teva vida i en la manera com expliques segons quins moments, m’han agafat ganes de rellegir el llibre de la Carolyn G. Heilbrun i imaginar com s’hauria d’escriure la vida de Montserrat Abelló. De tota manera, em sap molt de greu no haver trobat la teves traduccions, perquè pensava que aquest “retorn” podia ser com un petit regal, però m’he de conformar en oferir-te aquest record i l’agraïment.
Moltes gràcies per ser-hi i per molts anys!
Mercè Otero-Vidal
CARTA POEMÀTICA DEL DÍGRAF DEL DESITX A MONTSERRAT ABELLÓ AMB MOTIU DELS SEUS (DIUEN QUE NORANTA) ANYS
amiga montserrat
et passen els anys i tu com si tot fos ahir
i ahir és avui i és sempre
i ahir i avui és joan i ja no hi és
i aquest sempre que és avui ets tu
tu tan teva
tu tan riallera
tan curiosa
tan crítica amb tot
sí
amb tot
tu tan nina
tan petita
tan arrugadeta
tan neguitosa
encara escrius
encara dius
encara tens benzina
per dies i poemes
per dir coses senzilles
amb la força salvatge de les coses senzilles
amb paraules planes
que no amaguen la burxa
que fa sang en l'ànima de qui et llegeix
et passen els anys i tu com si res
com si tot fos encara un camí nou
i ho és
car cada sol de cada dia
porta llum i foscor nova
tu
sense pausa
la tries
la llum
i la foscor
la vesses un un got llarg com una vida llarga
hi poses quatre glaçons
i t'ho prens en dejú
d'un glop
ai amiga
ai montserrat
et passen els anys i tu els empaites
tx
2008
Meritxell Cucurella
LA VEU PERDURABLE
Per a Montserrat Abelló, en el seu norantè aniversari.
Dona-terra. Que modeles els contorns de la pedra. Amb la mà que convoca la paraula. D’aigua. Per cristal·litzar-la en llum. Tu, que guardes l’essència dels dies. Que passen. I queden. A les arrels més pregones del jo. Dona-foc. Que evoques les flames més pures del viure. Per cremar-hi el dolor i la temença. I sentir-te aire. En el nítid esclat de plenitud. Has obert les finestres. Al temps. A la veu perdurable.
Montserrat Rodés
Montserrat,
poeta i amiga, els teus versos viuran sempre en estat de puresa, prop de la realitat quotidiana. Tots aquests anys has sabut desbrossar amb saviesa la pols del camí i amb mot precís anusar-te i anusar-nos.
Per a tu aquest haiku, perquè els teus noranta anys siguin tan plens de creació com fins ara. Un petó.
Dona de roure
pedra i aigua a l’abisme
i al fons tendresa.
Núria Cabré
Barcelona, 12 de gener de 2008
LA POESIA ÉS DIRECCIÓ
La poesia és direcció, l’amor és direcció: cap a l’objecte estimat, cap a l’objecte de coneixement. La veu de Montserrat Abelló s’hi aixeca trencant amb les dents les paraules que porten certeses. L’erable de l’escriptura d’Anna Akhmàtova guarda les nits de reis, els ciris de les noces, la mortal volada del poema, ens diu ella mateixa. Les poetes miren la finestra i constaten el temps. Elles sempre són veu figurada dels minuts. Montserrat Abelló fa que aquests minuts siguin felices realitats del domini breu. És la veu que les sosté, i que, sostenint-se ella mateixa, convoca i sosté les veus de les poetes més joves que volen seguir el seu camí. Abelló, amb la seva poesia, tramita el visat de les fortunes petites perquè no ens enganyin els vents de les grans escenografies sentimentals.
“em sostinc, com per miracle,
en una corda vertical,”
Montserrat Abelló
L’erable a la finestra
No d’una terra fèrtil hem viscut
ni els dits s’han aixecat cap a les branques;
no hem vist delmar les ombres mutilades
de la neu sense pas, de la febre sense aire.
Però l’erable crema a la finestra
amb flama eixuta d’intocades veus.
De l’altre cap, un horitzó de pedres
n’ofega les arrels, la nit l’escapça.
Rere el vidre s’espina llarg lament de la tarda.
Susanna Rafart
ENTRE L’OMBRA I LES FLAMES
“Escalf, passió, conversa, silenci –paraules no dites abans– entre l’ombra i les flames.” Maria Àngels Anglada va escriure aquests mots per referir-se a la seva amiga Montserrat Abelló. Estic convençuda que la majoria de persones que han llegit o conegut la poeta han sentit els efectes benignes al·ludits per l’autora d’El violí d’Auschwitz i han pogut captar la seva intel·ligència i bon humor, i la força de la seva personalitat. Enmig del goig d’observar-la o de tractar-la, sempre he vist, en el seu tarannà i en els seus escrits, aquella humilitat i ambició que Anna Murià considerava necessàries per a la feina de poeta traductora i que trobava en perfecta simbiosi en l’autora de Cares a la finestra. La poesia, segons Montserrat Abelló, és una recerca de la veritat que ella transmet “amb foc a les paraules”, tal com va escriure Maria Àngels Anglada, i “des de les paraules menudes i les realitats petites”, tal com expressà Oriol Izquierdo.
Múrria i càlida, lúcida i serena, sincera i valenta, Montserrat Abelló sap involucrar-se amb passió i alhora va distanciar-se amb saviesa dels petits i grans esdeveniments. Aquesta poeta, que també ha fet unes excel·lents traduccions d’algunes novel·les d’Agatha Christie, cada migdia es prepara un Manhattan, un còctel que conté, en la seva versió montserratina i quotidiana, whisky, vermut i gel. Encara que aquest no sigui l’elixir o el nèctar responsable de la seva llarga i fecunda vida, aquest ritual diari és un indici que ens fa entendre que la Montserrat Abelló és una dona que estima la vida i que sap assaborir-la.
Tal com Montserrat Abelló escriu a Al cor de les paraules, “fes teu aquest desig / i endinsa’t al cor de les paraules”, farem nostre “aquest desig” i ens endinsarem al cor de les paraules per sentir més íntimament el seu amor als mots, per captar el batec de la Vida diària, per descobrir les Paraules no dites, per conèixer el Blat del temps, per sentir Foc a les mans, per tocar L’arrel de l’aigua, per saber que Són màscares que m’emprovo, per entrar Dins l’esfera del temps, per reconèixer els Indicis d’altres moments, per escoltar Altres veus i per guardar la Memòria de tu i de mi.
Estimada Montserrat,
agraeixo a la vida l’oportunitat d’haver-te conegut i de poder ser amiga teva. La teva força, el teu tracte càlid i enèrgic, l’afecte per les persones i l’amor a les paraules, són un tresor que voldria saber vetllar.
PER MOLTS ANYS!
Teresa Pous
HOMENATGE ACRÒSTIC
Celebrem en veu alta la joventut d’aquesta vida antiga, l’amor a les paraules, el seu doll essencial.
Més enllà de la mort o del desig,
Oh, callades estrofes,
No hi ha domini en les estrelles;
Tot és així com un vent.
Els plecs profunds del temps
Són màscares que m’emprovo.
Res m’és donat sinó
Rostres més bells, imatges.
Al cor de les paraules,
Tot el que tenia.
Alts marges de sol i pedra,
Brots d’herba
Enmig de tanta runa.
La veu és un crit estrident que ratlla la fosca,
L’hostilitat del somni
Ón ens trobem.
Tònia Passola
L´Acròstic ha estat construït amb els versos:
De Paraules no dites (1981) Edicions la Sal
“L´hostilitat del somni” (p.79)
De El blat del temps (1986) Ed. Columna
“Alts marges de sol i pedra” (p.28)
De Foc a les mans (1990) Ed. Columna
“Oh, callades estrofes” (p.39)
“Brots d´herba” (p.66)
“Enmig de tanta runa” (p.25)
“La veu és un crit estrident que ratlla la fosca”(p.61)
“Al cor de les paraules” (p.67) vers, que clou aquest llibre i que Montserrat Abelló escollí com a títol genèric de la seva obra poètica 1963-2002.
De l´arrel de l´aigua (1995), Edicions de la Guerra
“Més enllà de la mort o del desig”
De “Són màscares que m´emprovo, plaquette volum 63, Cafè Cental
“Són màscares que m´emprovo”
De Dins l´esfera del temps (1998), Ed. Proa
“Res m´és donat sinó”
De Memoria de tu i de mi (2005), Edicions de la Guerra
“No hi ha domini en les estrelles” (p.17)
“Tot és així com un vent” (p.19)
“Els plecs profunds del temps” (p.55)
“Res m´és donat sinó” (Poema que també es troba a “Dins l´esfera del temps”, p.23)
“Rostres més bells, imatges” (p.28)
“Tot el que tenia” (p.32)
EN L’ANIVERSARI MONTSERRAT ABELLÓ
Montserrat, moltes felicitats! Arribar als 90 amb la força, la lucidesa i la capacitat de treball que tens, és un vertader privilegi.
T’hem de donar les gràcies per les magnífiques traduccions que ens has proporcionat de poetes anglosaxones. Recordo aquella fantàstica antologia del 1993, Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX i, més recentment, el volum Sóc vertical,amb la poesia de Sylvia Plath.
Però també t’hem d’agrair la teva obra creativa que, personalment, he seguit amb atenció des que vaig fer la crítica per a l’Avui del poemari Foc a les mans, aparegut el 1990. I, també, les converses, com aquella que vam mantenir el juny del 2004 per a la secció Món de Lletres al diari esmentat, i que vaig titular, intentant resumir un retrat de tu, “Les dues Virgínies”, a partir de la magnífica obra que et va dedicar la Rosa Bru i que tens en una de les parets de casa.
Per molt anys, bella amiga!
Vicenç Llorca
Matèria
Volia escriure versos de cristall
mentre em miro les mans clivellades per replecs mil·limètrics
i les venes blavoses que indiquen inicials,
empelts visibles d’un brancam que s’espandeix
i s’amaga ocultant destins i límits.
Victòria de la sang: em nodreix i m’enverina.
Vinyet Panyella,
dins Taller Cézanne (La Garúa, 2007)
EN L’ANIVERSARI DE LA MONTSERRAT ABELLO
El que m’agrada de la poesia de la Montserrat Abelló és la seva ingenuïtat. Ingenuïtat en el sentit etimològic del terme, que ve de la mateixa arrel que “genuí”. M’agrada que sàpiga ser ella mateixa en els seus somnis, que diria algun presocràtic. A part d’això, admiro les seves traduccions, sobretot les de Sylvia Plath i d’Anne Sexton. Són d’una naturalitat i transparència absolutes, sembla que estiguin fetes sense cap esforç. Per a mi, és precisament en aquestes traduccions on millor es nota el domini del llenguatge que té Abelló. Fent les versions russes dels seus poemes, pensava que algú que s’ha dedicat amb tanta passió a traduir i ho ha fet tan bé, mereix ser traduït amb entusiasme.
Xènia Dyakonova
